QUE LA TERRA ET SIGUI LLEU (Sit Tibi Terra Levis)

Ara que s’acosten les celebracions dels dies de Tots Sants i del Dia dels Difunts (2 de novembre), volem compartir amb vosaltres algunes curiositats sobre els epitafis amb què els antics romans assenyalaven les tombes dels seus éssers estimats.

Sit Tibi Terra Levis (STTL), “que la terra et sigui lleu”, és, sens dubte, una de les locucions llatines més populars. La trobem documentada en els segles I i II dC, substituint una fórmula anterior: Hic situs o Sita est (HSE), “aquí descansa ell o ella”. D’aquesta darrera, en tenim precisament un testimoni al Museu, on podeu veure exposat un fragment de làpida d’època republicana que es va trobar en un farciment durant les obres de connexió que es van portar a terme per unir l’espai de les Termes amb el del Decumanus, l’any 2008.

Fragment de làpida amb inscripció incompleta. Últim quart del segle I aC (MB 13290). Museu de Badalona

Aquesta expressió, però, no és ni de bon tros tan coneguda com la que la va substituir, la popular Sit Tibi Terra Levis, que encara avui s’utilitza. El sentit de la frase mostra l’esperança que el difunt no s’estigui gaire temps a la sepultura, aguantant el pes de la terra, abans de passar a una vida millor, en el cas del món romà, a l’Inframon.

Els primers a utilitzar aquesta frase van ser els grecs, ja que el seu origen es troba a l’obra Alcestes (438 aC) del gran poeta tràgic Eurípides. La frase va fer fortuna i, amb variacions, va ser repetida per diversos autors clàssics, tant grecs com llatins. Així ho veiem en un poema de Marcial (Epigrames, 9,29), el darrer vers del qual diu: “Que la terra et sigui lleu i que et cobreixi una sorra suau, no fos que els gossos no poguessin desenterrar els ossos”.

Inscripció funerària romana amb la inscripció Sit Tibi Terra Levis. Museo Nacional de Arte Romano. Mérida

Trobem diverses versions de la frase com: S·E·T·L, “que a aquest la terra li sigui lleugera”; o T·L·S, abreujada, “que la terra sigui lleugera”. Com a curiositat, a l’Àfrica romana es documenta amb molta més freqüència una expressió diferent, el sentit de la qual s’assembla molt a l’epitafi que acabaria per adoptar el món cristià. Es tracta de l’abreviatura OTBQ (Ossa Tibi Bene Quiescant), que es podria traduir per “que els teus ossos descansin bé”.

Al segle IV dC és quan comença a aparèixer la locució cristiana R.I.P. (Requiescat In Pace), que la recorda. Al segle V dC desapareix totalment el costum de posar epitafis però es comença a recuperar a partir del segle XVIII, quan tant s’utilitza en la versió llatina R.I.P. com en la catalana o castellana D.E.P. (Descansi en pau).

Detall de l’enterrament d’una dona d’uns 25 anys. S. I dC. Exposició “Baetulo, ciutat romana”. Museu de Badalona

Enterrament sencer de la dona, amb les restes òssies d’un infant. S. I dC. Museu de Badalona