Les Parentalia, la festa dels difunts de l’època romana

La celebració del dia dels difunts a l’època romana, en alguns aspectes ens recorda els orígens de la nostra festa de Tots Sants que celebrem a l’actualitat, fruit de la tradició cristiana, i que manté alguns costums que ja practicaven els nostres avantpassats fa 2.000 anys. Tot i això, el moment de l’any en què se celebren no és el mateix.

L’equivalent al dia de difunts per als romans eren les Parentalia, que se celebraven entre els dies 13 i 21 de febrer. Tenien un caràcter funerari i expiatori, eren dies considerats nefastos, es tancaven els temples i no se celebraven matrimonis. Els familiars visitaven les tombes dels seus avantpassats i els deixaven corones de flors, sal, pa amarat de vi i llet. En la mateixa tomba o en un lloc proper, els familiars compartien un àpat amb el difunt i li demanaven prosperitat per a la família.

Mosaic romà on es representa el mes de Febrer, que estava destinat a la purificació.

El manteniment i les visites a la tomba eren freqüents al llarg de l’any, i en cada visita o celebració es portaven flors que canviaven segons l’estació i eren símbol de renovació i felicitat per a la vida d’ultratomba. S’hi dipositaven aliments (a vegades també animals sacrificats), begudes, mel i llànties d’oli perquè el difunt és pogués il·luminar en el seu camí. També es feien libacions en les quals s’escampava vi, aigua o perfums sobre la tomba. Es creia que l’aspersió d’aquests líquids era una ofrena que facilitava la comunicació entre el parent viu i el mort.

Mosaic romà d’un esquelet amb dues gerres, trobat a Pompeia (Itàlia)

A Roma l’enterrament dels difunts era un deure sagrat. Els esperits dels morts passaven a formar part dels déus Manes, si havien tingut un funeral adequat (iustum), de manera que la seva memòria perdurava entre els vius. Un bon funeral (funus) implicava que el mort fos acomiadat a casa pels seus familiars i amics (conclamatio), es feien lamentacions i plors –sovint per part de les dones–, un seguici funerari, l’enterrament – ja fos en urna d’incineració o bé una inhumació en una tomba o espai funerari-, l’epitafi i la visita freqüent dels familiars.

Negar la sepultura a un mort era condemnar la seva ànima a viatjar sense descans, convertint-la en un esperit maligne que turmentaria els vius fins que no se solucionés el seu enterrament i l’ànima pogués descansar en pau. El 9, 11 i 13 de maig eren les Lemuria, moment en què el cap de casa (pater familias) feia una sèrie de rituals per tal d’expulsar aquests mals esperits de la llar.

Al Museu de Badalona conservem diverses restes relacionades amb les necròpolis (cementiris) de la ciutat romana de Baetulo, on tant s’han excavat tombes d’inhumació–-en què el mort es dipositava en caixes fetes amb teules o fusta–, com d’incineració –on les restes del mort es posaven en urnes. Acompanyant els morts, sovint hi trobem els ungüentaris amb els quals havien ungit el difunt, lacrimatoris amb les llàgrimes dels éssers estimats, llànties per il·luminar el mort, monedes per pagar al barquer Caront, i plats i gots per beure i menjar. Damunt de les tombes els romans hi col·locaven unes làpides, generalment de marbre, amb el nom del difunt, normalment dedicat als déus Manes. Bona part d’aquestes peces les podeu veure a l’exposició permanent sobre el món romà.

SIT TIBI TERRA LEVIS, és el text que llegim en moltes d’aquestes làpides, una petició en llatí que traduïm com “que la terra et sigui lleu”. Aquest és un desig que, en dies com aquests, volem fer extensiu a tots els que ens ha precedit i que ara tenim ben presents.

Urnes funeràries de ceràmica conservades al Museu de Badalona. La singularitat d’aquestes peces rau en el seu material, ja que habitualment les urnes es feien de vidre, marbre o plom.